No és tan complicat. Que si amb la immigració el català està en perill, que si a Barcelona som nosaltres els forasters...
Jo tinc LA solució: és la tàctica del somriure. Des de sempre he viscut
a la suara esmentada ciutat, i mai no he sentit la necessitat de recórrer a l'espanyol. Quan algú no t'entén del tot, o fa que no t'entén, la clau és regalar-li un bon somrís i, si cal, ajudar-te de la gestualitat -sí, el llenguatge no verbal és tot un món per descobrir.
És així com sempre m'he fet entendre, i mai no he tingut cap problema, mai no se m'han queixat, ni m'han mirat malament. Al contrari, sovint m'he trobat que entre l'interlocutor i una servidora s'establia una complicitat especial, un feeling que venia a dir "Ei, gràcies per parlar-me en català, així puc aprendre'n o posar-lo en pràctica; gràcies per no fer com la majoria i donar per fet que segur que m'és impossible entendre't només pel meu aspecte o el meu accent; gràcies per deixar de banda els prejudicis; gràcies per ajudar-me a integrar-me".
Jo tinc LA solució: és la tàctica del somriure. Des de sempre he viscut
a la suara esmentada ciutat, i mai no he sentit la necessitat de recórrer a l'espanyol. Quan algú no t'entén del tot, o fa que no t'entén, la clau és regalar-li un bon somrís i, si cal, ajudar-te de la gestualitat -sí, el llenguatge no verbal és tot un món per descobrir.És així com sempre m'he fet entendre, i mai no he tingut cap problema, mai no se m'han queixat, ni m'han mirat malament. Al contrari, sovint m'he trobat que entre l'interlocutor i una servidora s'establia una complicitat especial, un feeling que venia a dir "Ei, gràcies per parlar-me en català, així puc aprendre'n o posar-lo en pràctica; gràcies per no fer com la majoria i donar per fet que segur que m'és impossible entendre't només pel meu aspecte o el meu accent; gràcies per deixar de banda els prejudicis; gràcies per ajudar-me a integrar-me".
És més, l'altre dia vaig anar a una botiga del barri del Born, custodiada per un home pakistanès, amb el qual es va produir aquest diàleg:
- Hola! Una pregunta: quant val aquest bolso? - vaig demanar, somrient.
- Por parlar en catalán, precio especial!
I mireu quina bossa (que bolso no és normatiu) més maca!
Va, no us hi apunteu? Somrieu!
lllllll
lll
Entrades
46 comentaris:
(Em feia il·lusió ser la 1a, amb tant de navegant per aquí!). Jo m'hi apunto, Anna! A mi em va passar una cosa pareguda en un concert: un noi sudamericà que es veu que acabava d'arribar (segons em va dir la seua companya de feina, catalanoparlant amb autoodi que em va maldar per haver-li parlat en català i no canviar de llengua quan no m'entenia) venia begudes i no va entendre el meu: "Un Fanta amb taronja, per favor", tot i que l'hi estava indicant amb la mà. Amb paciència, em va acabar entenent i em va regalar la beguda, tot repetint "taronja" entre dents. Ara faig intercanvi de conversa amb un senyor veneçolà que agafa el tren cada dia a la mateixa hora que jo (i com que anem en Renfe estem una bona estona xerrant abans no arriba). Ens vam conèixer un dia en què em va preguntar a quina hora hauria d'haver sortit el tren i es va sorprendre de què li parlés en català. Tens raó, els primers que hem de canviar d'actitud som natros mateixos. A mi, la gent que m'ha mirat pitjor han estat catalanoparlants que creuen que els dificultes la integració parlant-los en la llengua natural dels Països Catalans. De quina integració deuen parlar? G.
Jo solc parlar català amb tothom qui sé que m'entén, encara que em contestin en castellà. Però quan es tracta de fer un tràmit ràpid, penso que ho demanaré en català, però m'acabo passant al castellà per "comoditat" (parlem-ne, tampoc és com si ho hagués de demanar en vietnamita, que el castellà no deixa de ser una 2a llengua materna). Miraré d'eforçar-me una mica més.
Pensant-hi, quan he estat fora aprenent idiomes he agraït molt que no em parlessin en anglès només per identificar-me coma guiri.
Jo he de dir que sóc també d'aquesta teoria. Sempre parlo en català, sigui qui sigui. I sí, la majoria dels que vénen de fora t'ho agraeixen (o no)i fan un esforç (o no); però els que van venir fa uns quants anys...
A vegades no es tracta només que t'entenguin, sinó que et vulguin entendre, i al meu institut tot i haver nascut aquí encara hi havia gent que ni amb el somriure més gran del món els agradava que els parlessis en català. Evidentment ells no el parlaven mai i jo era una "independentista catalanista de mierda" per parlar-lo. No sé a quina zona deus viure, però on jo vaig anar a l'institut era una mica estranya.
Aquesta tàctica sol ser bona amb els estrangers de fora l'Estat (i estic generalitzantr, evidentment).
Bé, com castellanoparlant i no catalana. Jo agraeixo molt que em parlin en català i em dóna moltíssima ràbia que canviïn al castellà quan veuen que no em surt.. així no hi ha manera de practicar. Així que sí, hi ha molta gent que ho agraïm
Un parell de cops, demanant "un croissant/ensaïmada/dònut i un cafè amb llet", m'han etzibat amb accent quillo discoteca "me lo puede decir en castellano". En tots dos casos els he contestat "sí, sí que puc dir-t'ho en castellà però prefereixo anar al bar del costat".
Clar que no tinc el somriure que llueixes a la foto.
Molt maco el somriure i molt maca la bossa! ;)
Que sí, que sí, que amb somriure o sense, no hem de baixar del burro, ni parlant ni en res: l'Estripanits, per exemple, només té enllaçats blocs on hi escriuen en català. Més encara: des de fa un temps, només fot en català!
ANÒNIM/G: Ara que ho dius, és ben cert que sovint són els mateixos catalanoparlants els que t’interpel•len pel teu comportament lingüístic. Fa un parell d’anys, quan m’examinava per obtenir el permís de conducció, mira quina una me’n va passar (és la carta al director que vaig escriure aleshores i que em van publicar a l’Avui, com a carta destacada d’un diumenge):
Autoescola en català?
Tinc 18 anys i m'acabo de treure el carnet de conduir. Abans d'apuntar-me a cap autoescola, vaig estar fent una intensa recerca per tal de trobar-ne alguna de Barcelona que oferís l'ensenyament, els llibres, etc. en català. No en vaig trobar cap, ni lluny ni a prop. Les classes teòriques, doncs, eren en espanyol, no fos cas que algun nouvingut se sentís incòmode. El llibres, és clar, en espanyol. L'examen, evidentement, en espanyol. Un cop superada la part teòrica, van començar les pràctiques. I va arribar el dia de pujar a examen. L'examinadora va entrar al cotxe amb un "Buenos días", jo vaig respondre "Bon dia" i la meva professora de pràctiques, amb to amenaçant i remarcant que em volia rectificar, va dir, al seu torn, "Buenos días". Durant la resta de l'examen, quan jo deia algun mot en català, la professora em clavava la mirada com si m'acabés de saltar un stop. L'examinadora, en canvi, no semblava pas alterada i fins i tot algun cop em va respondre en català. Finalment, aprofitant que l'examinadora a mig examen havia decidit anar a treure diners al banc (cosa també curiosa), la professora em va etzibar que què carai em pensava, que si no sabia que parlar en català quan se'm dirigien en espanyol era de mala educació, que si era que no en sabia jo de parlar espanyol... en definitiva, a mig examen em va coaccionar de tal manera que encara no m'explico com vaig ser capaç de seguir concentrada i aprovar. I aprovar parlant català.
TXARI: M'alegra que diguis que miraràs d'esforçar-t'hi més! Són coses que compensen, t'ho asseguro! ;-)
VALQUI: Doncs jo visc a la zona de l'Eixample. El batxillerat el vaig fer en un institut públic i, si bé hi havia alguns castellanoparlants, mai no vam tenir cap mena de conflicte lingüístic. I cap no es negava a parlar en català.
CLAIRE: Gràcies per corroborar que el que dic és cert, que els aprenents de català agraïu que us parlem en la llengua que voleu fer vostra. ;-)
DAVID: Tu prova de combinar el somriure amb una mica de mímica...! Ja veuràs com en la majoria de casos funciona!
ESTRIPANITS: Gràcies! 100% d'acord. ;-)
JO també sóc de l'Eixample, però vaig anar a un institut públic de Sants on anaven molts fills d'immigrants espanyols. I encara espero que algun d'ells digui més de dues paraules en català.
Ara, gràcies a aquesta experiència em vaig tornar encara més reàcia a parlar en castellà amb els que viuen aquí, faci el temps que faci.
Bé, quan el noi del restaurant em va demanar allo que volia menjar en castellà (amb accent caribeny) i que li vaig contestar sens pensar-hi mal, lluç fregit, va mirar-me amb gran perplexitat. Doncs, la proxima vegada, procuraré venir amb tu, Anna, a veure si el teu somriure, que si és molt bonic, em pogui permetre de menjar sense recorrer al castellà (perdoni l'absència dels accents, és el teclat) :D
Dona, hi ha casos i casos.
D’una banda, quan expliques això del somrís, bé, crec que això no funciona amb tothom. Com molt bé diu “valqui”, si l’hi dius a certes persones et respondran amb mala cara o amb un parla’m en espanyol perquè estem a Espanya o, el que és pitjor, t’arrisques a què et clavin un cop de puny o alguna cosa pitjor. Aquest darrer cas és molt puntual, no crec que siguis assídua d’Escorpia on van amb destrals al maleter! Jaja. El que vull dir és que això del somriure funciona en segons quins casos, no en tots.
D’altra banda, del que es queixa molta gent de l’estat i crec que amb raó, és que quan hi van de vacances i pregunten on és la sagrada família, quant val una samarreta o qualsevol cosa, hi ha gent que no canvia al castellà, però si els hi pregunta alguna persona (un guiri) en anglès, li responen en anglès sense cap mena de problema. També es queixen molt d’altra cosa habitual: quan hi van de visita i seuen en un bar amb gent catalanoparlant però només coneixen una persona del grup, no poden integrar-se en la conversa perquè no l’acaben d’entendre ja que entre tots parlen en català sense donar-li l’opció a la persona nouvinguda (només per a uns dies!! Recordem-ho) de participar.
Estic totalment d’acord en què pel to de pell no podem discriminar lingüísticament ningú. Perquè tingui cara de colombià, de moro o del que sigui no hem de canviar de llengua. Tampoc em sembla bé que es canviï al castellà quan notem que l’altra persona no té facilitat per parlar en català perquè l’única manera de millorar és parlant-lo!
En conclusió, jo distingiria entre gent que només hi va de vacances i gent que hi viu normalment i no té perdó si no sap català.
(parlo d’allà perquè jo estic aquí, ;P)
¡¡ Que pena que no hayas puesto una foto con la " sonrisa " que se le quedo al pakistani despues de haberte apalancado el bolso " aghateño-ruiz-pradense " que nadie se queria llevar . !!!
Los moros son muy " murris " con su arte para hacerte creer que le has conseguido rebajar el precio con el regateo , cuando en realidad lo unico que consiguen es " maximizar " la disposicion a pagar de cada cliente , algo que les sale mucho mas rentable que poner un precio fijo . ( Tu no has sido mas que otra victima, aunque en tu caso ayudandose del factor " lingüistico ").
Eso de recurrir como sea a la gestualizacion , antes de blasfemar y pasarte al " cristianesch " , supongo que tendra sus limitaciones , porque depende de tus dotes cinematograficas y de las luces y correspondiente voltaje de tu interlocutor .
Vamos , que si un dia vas a un sex-shop a comprar una serie de artilugios para vuestras bacanales independentistas , y te encuentras con un dependiente gaditano cerrado ( recien llegado a Barchinona ) , ya te veo haciendo gestos raros con brazos y dedos , y el " pisha " alucinando y pensando que todo lo que le habian comentado de la mujer catalan fria y estrecha , nada de nada . Seria una escena impagable .
Jo sempre em poso les ulleres (fent servir les metàdores de les novel·les de Gemma Lienas) de normalitat. Em poso a la pell d'un ciutadà d'un país "normal" (si entenem "normal" com a país que té un estat darrere) i penso: si jo anés a Itàlia i sortigués amb un grup d'amics italianoparlants (per tant, parlants d'una llengua romànica, com el català i el castellà, que si fem un esforç ens podem entendre, com si no s'hagués fet mai en el comerç pel Mediterrani) es posarien a parlar en català durant uns dies perquè els entengués? Crec que no. Sempre pots fer-los aclarimnts en moments puntuals, però, d'entrada, me pareixeria indignant que un foraster pretengués que els catalans hem de saber sempre la llengua de l'altre. N'estic farta: uns tenen "dret" a ser monolingües i els altres ens hem de resignar a tenir una llengua casolana i una altra de pretesament universal. I aleshores surten amb allò de la riquesa de saber llengües (que es ben cert), però que es veu que només enriqueix els individus dels països sense estat. A mi la tècbica de les ulleres em funciona ;p Gemma (G.). Anna, q sóc anònima perquè no crec que pugue signar de cap altra manera... com es fa? Que negada en informàtica.
Per cert, m'havien dit per la facu que t'havien publicat una carta al diari, però no havia tingut l'oportunitat de llegir-la. Ben fet, no desaprofites cap oportunitat de reivindicar els teus drets (lingüístics). Gemma
Sens dubte és el que s'ha de fer! Parlo català a tothom (i no sóc catalana, o només ho sóc "d'adopció") i no solc tenir massa problemes (n'he tingut uns quants no ho puc negar).
Però també, s'ha de pensar que qui vulgui aprendre el català pot demanar al seu interlocutor que no canvïi d'idioma davant del seu accent o de la seva indecisió.
No sé si recordeu una campanya de la Plataforma per la llengua que deia "Parla'm en català així n'aprenc", però em sembla molt encertat: tots som professors de català.
No es posarien a parlar en català a Italia durant uns dies perquè se suposa que no en saben des que són petits!! És clar que la gent que viu a Catalunya és com a mínim bilingüe. Si visc a Barcelona, per posar un exemple, arriba un amic meu de Galicia i el convido a prendre una cervesa amb els meus amics, em semblaria molt malament per part dels meus amics que no fessin l’esforç d’integrar el meu amic en la conversa. Dic l’esforç quan en realitat no és tal ja que tothom sap castellà a l’Estat Espanyol, millor o pitjor, però en sabem. I des del meu humil punt de vista les llengües existeixen per a comunicar-nos.
Estic d’acord, com he dit abans, en què amb gent que viu a Catalunya normalment, que sap català, no s’ha de canviar de llengua. Però en la situació que he descrit abans em sembla una mostra de menyspreu terrible cap a la persona que ve de fora. En el meu cas, per exemple, quan ha vingut un amic holandès amb qui només podíem comunicar-nos en anglès, tot el grup feia l’esforç de parlar en anglès. Que menys quan hem de canviar a una llengua que per a nosaltres no és forana, no?
Itxaso, crec que és molt diferent quan parlem de gent de fora que ve a fer dos o tres dies que gent que ve a viure aquí. Algú que ve a fer uns dies no se li pot demanar que aprengui català (tot i que no estaria malament que intentés saber dir alguna cosa). Si ens hem d'entendre crec que tots faríem un esforç, el mateix esforç que es fa quan jo me'n vaig fora i m'he de fer entendre sense conèixer gaire la llengua.
És molt diferent la gent que ve a viure aquí, és en aquest cas quan se li ha de parlar en català.
P.D.: ho explico perquè m'ha passat i li ha passat a gent que conec...
A mi em molesta molt que diguin que ens hem de canviar d'idioma per educació. En el meu cas canvio poquíssim d'idioma, bàsicament només amb estrangers i/o gent que m'ho demana expressament.
Que el català sobrevisqui depèn de nosaltres, això està clar.
Salut
VALQUI: Bé, suposo que hi ha barris i barris... i persones i persones...
JOAN PEIROTON: Tracte fet! A la propera hi vas amb mi! ;-)
ITXASO: Sí, clar, s'ha de diferenciar entre els que viuen aquí i els que vénen a passar-hi uns dies. En aquest segon cas, jo procuro que s'assabentin que el català és una llengua viva, que ho notin i ho percebin, i si cal els ho explico en el seu idioma propi, sigui anglès, francès, espanyol...
PHELIP V: Sàpigues que el preu de la bossa sí que estava fixat, però jo no vaig veure el cartell fins al cap d'una estona. A més, conec gent que té la mateixa -cosa que prova que sí que es ven i que no sóc l'única que la troba maca- i la van pagar força més cara. Però els diners són el de menys, aquí. Per si no te n'havies adonat...
I sàpigues també que, de moment, en cap de les meves adquisicions comercials no he tingut problemes de cap tipus. Em sap greu decebre't.
GEMMA: A mi em sembla que en aquestes ocasions de visites fugaces d'amics estrangers (d'Espanya o d'un altre país) sempre s'ha d'aprofitar per gaudir de la diversitat de llengües! I, en cas de passar a la llengua del convidat, jo aniria fent referències al català, li regalaria una guia de conversa de butxaca, li aniria introduint algunes parauletes i frases simples, etc.
Ah! Si en comptes d'anònim poses "Altres" et permet escriure el teu nom, ja ho veuràs!
Per cert, la carta que et devien dir a la Facultat és la que vaig publicar donant suport a un article d'en Joan Solà. Si consultes l'hemeroteca de l'Avui, la trobaràs com a carta del dia, a data de 3 de gener de 2007. ;-)
BLANDINE: Sí, aquella campanya estava molt bé, però no va tenir gaire difusió... En canvi les -poques- que fa la Generalitat sí que en tenen, tot i que són nefastes i d'eficàcia dubtosa.
VALQUI: En efecte, és una diferenciació que, com ja he dit, s'ha de fer, amb els seus matisos.
JROCA: I tant, és a les nostres mans!
M'estranya que no tenguessis l'oportunitat de fer l'examen teòric en català. La DGT de Palma està tot plena de cartells que recorden als alumnes el seu dret a sol·licitar el full d'examen en llengua catalana.
Doncs ja s'ha de tenir un bon somriure, ja! O bé parlar poc, que molt m'ensumo que no és el teu cas ;). Jo en primeres vistes utilitzo sempre el català per pura naturalesa, perquè sóc molt totxo amb altres llengües, inclosa la castellana. Proposo, per als que som homes i patim, a vegades, de carència de simpatia, la opció de fer-se el totxo. A mi si algú em fa mostres d'incapacitat o poca voluntat per al català, al tercer o quart intent, passo al castellà, i ho faig tan malament com puc. Ell (o ella, però elles, encara, i per sort, acostumen a ser més llarguetes), llavors, s'adona de l'esforç que estic fent per concedir-li la jugada, i això el porta sovint a avergonyir-se de la seva rigidesa i a mostrar-se extraordinàriament condescendent; i fins i tot deixa anar qualque parauleta catalana.
pd.: El cinisme com a gota malaia! ;)
pd.ad.: Les meves investigacions conclouen amb què la lingüista elitista es diu Anna. Sóc un espasa!
Salut! Aquest pont aneu a la Vall d'Àger! D'un en un i amb parcel·la concertada, és clar.
Jo també fa molt temps que sempre utilitzo el català i tampoc he notat cap problema.
el que em fa més ràbia és quan parlo amb aquella gent que sempre he utilitzat el espanyol i que em surt sol i m'haig de concentrar per canviar al català!
Bona diada!
Evidentment, amb aquesta actitud i somriures com el teu tindríem el futur del català més que garantit.
Jo també utilitzo sempre el català i el somriure !
Hi ha molta més gent que comprèn el català del que la gent es pensa!. Utilitzar el castellà és tractar de "curta" a la gent, una persona que conegui una llengua romànica és ben capaç de entendre's amb algú que li parli en català a poc a poc.
JOAN: Després de fer moltes indagacions, em van dir que si ho sol·licitava amb anterioritat i feia no sé quants tràmits hi havia l'opció de fer-lo en català. Però, a banda de les complicacions i retards tan propis de la burocràcia, hi havia un altre problema: tots sabem quina mena de vocabulari i expressions fan servir els llibres de teoria, usos que es repeteixen en les desenes de testos que fas per practicar... de manera que al final, per aprovar, el que has de fer és arribar a dominar el llenguatge i la sintaxi rebuscada de la matèria, i això era en espanyol. Els de l'autoescola m'ho van dir ben clar... i, a més, el dia que jo em volia examinar era massa aviat perquè m'haguessin tingut la versió en català a punt. Ara, no et nego que m'he quedat amb les ganes de saber com estan escrits en la nostra llengua.
JORDI: Hahaha! Molt bona, aquesta tàctica! I veig que funciona. ;-)
CLINT: Doncs molts ànims i molta força de voluntat per aconseguir canviar de codi amb aquells amb qui parlaves espanyol. ;-)
ANDREU: Sí, oi? Jo ho vull estendre!
CLAUDI: Del tot d'acord!
Eh eh eh, que segons l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, expressions com "bolso", "toldo", "cicliste"... són correctes! Quina vergonya... que els Déus ens agarren confessats, perquè amb aquesta Acadèmia...
Tens molta ra� un somriure no costa res i pot ser moolt!! per� no nom�s en el tema de la lleng�a sin� que es pot extrapolar en molts altres �mbits de la vida. Un somriure denota comprensi� respecte, una certa complicitat i per sobre de tot, voluntat de servei. �s a dir, un somriure transmet la intenci� d'agradar a l'altre, de voler fer-li arribar la nostra gratitud, la nostra amabilitat, de prestar-li un servei de simpatia sense demanar res a canvi. Un somriure �s una porta d'acc�s a la persona que tenim davant, un somriure �s un b� que desgraciadament escasseja bastant entre la gent.
(buf, quin rollo que t'he fotut... perdona si no s'enten res, �s que m'he inspirat)
una abra�ada i, evidentment, un somriure!!!
Amb un somriure es pot arribar a qualsevol lloc ^^ jo crec que hi ha molta gent que agraeix que no canviïs de llengua, però també hi ha el típic que etmira malament i segueix contestant-te en castellà. Un petonàs, maca!
Blai, la idoneïtat de mots com "bolso" o "toldo", concedits per l'acadèmia valenciana, en què és menys que el "quadro" concedit per l'IEC? A mi bolso m'agrada més que quadro, sense anar més lluny. Au, salut!
Molt ben dit. Aixòde parlar sempre en català ho faig! Tot i que hi ha gent que no ho acaba d'entendre, com podem lluitar per la llengua si hi ha subjectes que actuen així?
Que vagi bé!
En Pompeu ha tornat a la càrrega. Visiteu el post sobre R.Mas...
> DAVID: Tu prova de combinar el somriure amb una mica de mímica...! Ja veuràs com en la majoria de casos funciona!
No, si el problema no és qui no entén el català perquè fa poc que és aquí; aquests, repetint-los-ho a poc a poc i sil·labejant bé t'entenen. El problema (pensava que quedava ben remarcat amb la definició "quillo discoteca") és amb la gent que són d'aquí, que han estudiat aquí, amb els meus impostos, i que treballen aquí.
I aquests no t'entendran ni amb mímica, ni amb somriures, ni amb jocs malabars. Volen que els ho diguis en castellà i punt.
P.S. Els dos casos han sigut a (a) una cafeteria del carrer Sant Medir a tocar del mercat de Sants i (b) un bar al carrer Mallorca cantonada amb Roger de Llúria. A Cornellà, d'on en sóc fill, mai de la vida he tingut cap problema amb cap immigrant, antic o nou, ni tan sols al Sant Ildefons més profund i ignot.
Sóc una persona amb el parar* trist i em costa esbossar un somriure. No sé si has vist "El señor Ibrahim y las flores del Corán", però en aquesta pel·li Ibrahim recomana al xiquet somriure i li resulta molt efectiu. Si més no, cal intentar-ho.
*en aquest blog hi trobaràs alguna referència
BLAI: Quanta raó! ;-) I pensa que aquí també tenim alguns llicenciats en filologia que van de "progres" i que, en nom del català "light", accepten -en els respectius serveis lingüístics que els donen feina- cada cosa que fa por...
IRUNA: Res de "perdona", al contrari! Aquestes intervencions sempre són d'agrair! ;-)
TALS: I tant i tant, amb un somriure es pot anar molt lluny!
;-)
JORDI: A mi "bolso" també m'agrada, i "la meva col·lecció de bolsos" encara més! :-P
URIBETTY: Amb paciència i alegria, quin remei! ;-)
POMPEU FABRA: Heu estat respost com us mereixeu allà on toca.
DAVID: Sí, sí, de persones impertinents suposo que sempre n'hi ha, i potser és que encara no me n'ha tocat cap. Potser si a partir d'ara em dirigeixo al personal tota seriosa tindré més números perquè me'n toqui alguna, qui sap... En tot cas, sàpigues que això de Llúria amb Mallorca em cau força a prop de casa, i algun dia que tingui temps hi aniré a fer una inspecció lingüística. Ja te'n comentaré els resultats! ;-)
ÒSC: Jo també tinc dies tristos o d'aquells en què estic enfadada amb el món, però encara que sigui poc sincer -o directament fals-, pensa que aquell somriure dóna vida al català! Ah, parles d'un blog, però no poses cap enllaç... A veure si ho pots arreglar! :-)
PD: I això de somriure... un cop comences crea addicció! Anima-t'hi! ;-)
És una mena de patchwork...oi? ;)
(A veure si no em posen un tallat quan demani un cafè amb gel)
És cert, l'altre dia al diari parlaven molt de la confusió "cafè amb llet" / "cafè amb gel" i deien que la fonètica de tots dos mots era molt similar... francament, trobo que els cambrers haurien d'aprendre les quatre coses bàsiques! De fet, s'està treballant perquè tinguin un mínim de formació lingüística, ara falta que nosaltres ens hi dirigim en català, que si no no practicaran mai!
Benvingut al blog! ;-)
Lingüista: És a Llúria/Mallorca cantonada mar-Besòs. Un bar molt petit.
Odalric:
Doncs per a nosaltres sonen molt diferent però per a la majoria dels parlants de les altres llengües sonen igual, especialment dins l'entorn sorollós d'un bar.
Això m'ho comentaven uns amics angloparlants fa temps que, després de viure aquí i de parlar i estudiar el català, encara tenien problemes amb les -e- i les -o- obertes i tancades quan no eren al final de paraula. Precisament em posaven l'exemple que al principi demanaven una ampolla de "llèt" a la botiga i no els entenien. Pensa que en anglès, per exemple, no hi ha -e- tancada o en castellà -e- oberta.
D'això en vaig llegir alguna cosa, tangencialment, a "Màrtirs Mortífers" de l'Adolf Tubeña. Explicava que durant els primers mesos de vida fixem les neurones necessàries per al reconeixement dels sons de la llengua materna i que després, de grans, em d'esmerçar altres zones cerebrals per a reconèixer-los.
Quan no m'entenen "un cafè amb llet" o "un cafè amb gel" els dic "un cafè amb llet calenta/natural" o "un cafè amb gel ben fred" :-)
Rebut!
També m'apunto això del cafè amb llet o amb gel ;)
Coincideixo amb tu que l'estratègia del somriure és ben eficaç. No obstant això, estic segur que el meu és menys efectiu que el teu -sobretot de bon matí-.
Tot i això, he d'admetre que molt sovint acabo parlant precisament com un monitor d'aeròbic :P
M'alegro que et sumis a la inciativa del somriure! ;-) Benvingut al blog!
i què passa quan algú realment no entèn el català perquè sols està aquí de vacances una setmaneta?
Doncs que si és de París, li parlaré en francès; si és de Nova York, en anglès; i així successivament! Sempre explicant-li que la llengua pròpia de Catalunya és el català. És ben senzill! ;-)
PD: Perdona pel retard de la resposta, però és que no he vist aquest comentari fins avui...! ;-)
Bones (si, ja sé que no és normatiu, però és de les poques llicències que em permeto...em podràs perdonar?),
Em puc apuntar a la tàctica del somriure?
Saps, jo vaig llegint el teu bloc mica en mica, a estones i de manera desendreçada i avui m'he trobat una cosa que necessitava molt, un somriure, perquè entre ahir i avui,...de fet fa setmanes que ho necessito...
Bé, et volia donar les gràcies pel teu somriure (per cert, és molt bonic).
Et convido a visitar el meu bloc, sobretot el post d'ahir, així entendràs perque em calia el teu somriure
Gràcies!!
Jesús
(Nota: podria ser que t'escrigui per correu? la meva adreça és jesus_cat78@hotmail.com).
JESÚS: Jo estaré encantada de visitar el teu blog, però me n'has de donar l'adreça, perquè no surt pas enllaçada!
I tranquil, que et permeto les llicències que vulguis! ;-)
PD: Sí, ens podem escriure per correu, també, és clar!
Bones,
El meu bloc és http://jesuspalomar.bloc.cat
A veure si t'agrada!!
Salut!!
Publica un comentari a l'entrada