Sí, ja feia mesos que em notava estranya, i ahir em vaig decidir a anar a cal metge. Espantada, li vaig explicar què em passava. A mesura que li ho (l'hi) anava relatant, sentia que el senyor doctor em mirava amb uns ulls cada cop més plens d'una barreja de perplexitat i incredulitat. Desconcertada, vaig fer una pausa, vaig alçar la vista i li vaig dirigir una mirada interrogadora:- Què tinc, doctor?
La resposta fou immediata:
- Sense cap mena de dubte, pateixes filologitis aguda crònica.
- Com?! -vaig exclamar-. És gaire greu? S'encomana? És hereditari? Té tractament?
Davant d'aquesta bateria de preguntes, el metge va dir-me:
- Ep, ep, ep! Asserena't, que no és res. No pateixis.
He estat cercant informació sobre la malaltia, i es veu que els que la patim ens caracteritzem per analitzar constantment tot quant llenguatge arriba als nostres sentits: una amiga que ens està explicant els problemes amb el nòvio, la nostra àvia parlant-nos d'aquell temps, la lletra d'una cançó, el nou veí que diu que ell va al quart, l'home que ens demana l'hora al bell mig de la Gran Via...
Sempre i en tot moment tenim el xip de lingüista activat, i això fa que enmig de la conversa més entranyable, més seriosa o més delicada els nostres ulls ens delatin quan l'interlocutor es menja un pronom feble; això fa també que els nostres llavis esbossin un somriure de satisfacció quan la persona amb qui parlem fa alguna genialitat lingüística, com ara crear(-nos) un verb ipso facto o fer(-nos) una inesperada concordança de participi...
Sempre i en tot moment tenim el xip de lingüista activat, i això fa que enmig de la conversa més entranyable, més seriosa o més delicada els nostres ulls ens delatin quan l'interlocutor es menja un pronom feble; això fa també que els nostres llavis esbossin un somriure de satisfacció quan la persona amb qui parlem fa alguna genialitat lingüística, com ara crear(-nos) un verb ipso facto o fer(-nos) una inesperada concordança de participi...
Però tornem on érem: a cal metge. Els altres pacients, impacients, esperaven el seu torn. Quan el doctor es disposava a allargar-me una recepta ("1 cullerada de grisor, 1 sobret d'apatia, 1/2 pastilla d'indiferència i 1/2 píndola més de displicència, tot en dejú"), jo vaig alçar-me decidida:
- No, doctor, no cal. No em vull curar!
ddd
As a matter of fact, i perquè us en feu una idea, avui algú se m'ha acostat:
- T'haig de dir una cosa molt important.
I jo, lluny de rumiar quina cosa devia ser, he pensat:
«Mira! Ha dit haig en lloc de he!»
aaaaaaaaaaaa
ddddddddddddd
NB: Com diria en Ramon Folch i Camarasa -parlant d'una altra afecció-, al seu Manual del perfecte escriptor mediocre, és una «malaltia crònica, recurrent, d'aquestes que no són mortals, en el doble sentit que ni maten ni es moren».
Entrades
46 comentaris:
T'haig de dir que jo ja t'ho havia detectat abans però no et vaig voler dir res perquè sospitava que no et volies curar. El problema és que amb el bloc (no blog segons el Termcat, ;-))ens estàs encomanant una mica a tots.
Salut
Ei, que és veritat, que es cura. Si vols et done l'adreça d'una associació que s'hi dedica... Jo hi vaig anar i mira, ja estic gairebé curat. És lo que tu tens que fer. Veus? N'estic completament curat.
Ai, m'estic marejant.
Has llegit el manual de l'escriptot mediocre?!? Comences a caure'm bé i tot! ;) Per part meva dir que la infecció és d'allò més torbadora, i algunes nits acceptaria la pastilleta del doctor. He reduit el nombre de correccions espectacularment, però les fiblades que em produeixen certes coses són igualment intenses.
Perdoneu que m'hi posi:
jordi, per part teva dius (dir) que què???
i estimada lingüista,
perquè vau anar al metge per un mal tant desconegut? No sabeu que determinats medicaments ni amb embut? El vostre deu ser un gran doctor que coneix les malalties de debò, cada cop que hi vaig em fa temor, abans d'entrar em prenc vi bo. Els tinguéssim per aquí doctors així... D'un mal com aquest no us vulgueu curar, és un patir que convé per poder canviar!
A mi ja em perdonaràs, però potser hauries d'acceptar el remei que et proposa el metge, encara que te'l prens a la lleugera i en fas conya. Crec que t'hauries de relaxar una mica, i deixar que el nostre llenguatge oral evolucioni cap on vulgui. T'estàs perdent moltes coses si quan algú et ve a explicar les seves penes, només penses que s'expressa molt malament. Almenys jo, no et triaria de confessora, prefereixo que m'escoltin. Posa't com vulguis quan vegis alguna cosa mal escrita, però oralment, està més que acceptat que ens prenem algunes llicències, i si bé algunes coses s'han de corregir, d'altres es poden deixar passar tranquil·lament.
Em sap greu entrar a ca teva i dir aquestes coses, però penso sincerament que t'has de relaxar una mica, i no agafar aquest rol de salvadora del català. Ah, i abans que pensis coses estranyes, sóc català, catalanista i m'estimo la meva llengua i la nostra cultura com qualsevol altre, potser més que alguns, i per això et dic que prefereixo que alguna gent parli català malament, a que no el parli en absolut.
Benvolguda,
Jo que pateixo d'aquest teu mal des que tinc us d'enraonar, pateixo efectes secundaris indesitjables com, per exemple, ésser emprenyat contínuament per amics, coneguts i avisats que em preguen si us plau que el faci saber com es diu o s'escriu això, allò o el de més enllà..., i tot de franc!
Ja et planyo!
Esteve, dic que pateixo d'un mal semblant al de la nostra caramasera però que de portes enfora el vaig dissimulant. Ara? ;)
El dia que tingui els coneixements de la lingüístia elitista...podré dedicar-me a corregir la meva parla.
T'envejo. M'agradaria tenir aquesta capacitat de detecció d'errades (o errors?), però sobretot quan parlo, perquè només me n'adono un cop les he comès.
Per cert, què passa amb la concordança de participi? I tampoc no he entés aquell "l'hi"...
Mira, jo fa temps que pateixo aquest mal, sempre m'he fixat més en el COM que en el QUÈ. Però saps què? Que me estoy quitando, perquè això no pot continuar, perquè em perdo moltes coses.
Intento escriure i parlar la nostra llengua el més bé que puc, perquè crec que és un tresor, i perquè si nosaltres no el cuidem, no ho farà ningú. Però no puc esperar que tothom faci el mateix.
He decidit que prefereixo veure català mal escrit que no pas no veure'l, he decidit que prefereixo sentir "vull provar-me aquests pantalons"(tot i el mal que em fa) que no pas "quiero probarme estos pantalones".
Perdoneu que m'hi torni a posar:
Jordi, ara t'he entès. Gràcies!
Xexu, que cadascú actuï com vulgui i que cadascú decideixi a qui tria per confessor/a, només faltaria! Entenc que la feina de l'autora en aquest blog no pretén salvar la llengua, sinó evidenciar-ne l'estat i fer reflexionar -o almenys això em sembla- la qual cosa és admirable i més si tenim en compte el rigor amb el que ho fa. La llengua evolucionarà al marge d'aquest espai, per descomptat, però diria que la persona que el redacta és força progressista, precisament, en aquest sentit.
JROCA: Doncs gràcies per la discreció de no haver-me dit res fins ara! ;-)
EFE: Ja ho veig, ja, que n'estàs ben curat! ;-)
JORDI: Aquest llibre em va caure a les mans molt de casualitat, però me'l vaig polir en poca estona! Fa bo de llegir!
ESTEVE: Oh, pensa que el meu metge és una primera figura, que sap de tot i molt i sempre té respostes!
XEXU: A veure, primer de tot, si m'has llegit des del principi ja hauries d'haver-te adonat que, igual que no sóc partidària del català "light", tampoc no ho sóc del català "heavy", i no se m'acudiria mai anar pel món perseguint el personal...
També volia que es llegís entre línies la meva preocupació pel fet que, de vegades, quan estic en una conversa col·lectiva -tot i que no arribo a perdre'n el fil- em trasllado -involuntàriament, que ja se sap que els mals no es trien- cap a un món paral·lel de pronoms, verbs i morfemes...
Sàpigues, però, que no tinc pas cap mena de problema amb les amistats, ja que com t'he dit suara totes aquestes reflexions lingüístiques les faig "alhora que escolto", i no pas "en comptes de escoltar". I vull remarcar que ESCOLTAR no és el mateix que només SENTIR.
Per últim, t'he de dir que es nota molt que no em coneixes personalment, si ho fessis quedaries espantat de les llicències que m'arribo a prendre! ;-) I és que en converses col·loquials, amb els amics o la família o els desconguts del carrer, jo sóc la primera que em deixo anar! Només faltaria! Perquè sóc la primera defensora de deixar que les llengües evolucionin en el pla oral, i tant! I trobo que l'Institut és molt conservador amb segons què... I, sisplau, en el post amb què vaig inaugurar aquest blog ho dic ben clar: "Penso que la normativa de les llengües no ha de putejar els parlants, sinó que -en la mesura que sigui possible- ha de mirar d'adequar-s'hi". Per això defenso el "nòvio", el "sisplau", el "l'hi" en comptes de "li ho", "la hi" i companyia, i tantes altres coses...! ;-)
Ja està, és que m'ha fet gràcia que "m'acusessis" d'una cosa que, precisament, sempre he criticat...!
Salutacions amistoses! ;-)
XAVIER: Ui, sí, d'aquests en conec uns quants... N'hi ha que no tenen mesura...! ;-)
CLAUDI: Au, Claudi, que jo té sentit en directe i parles ben bé! ;-)
ESPECTADOR: Però ja està prou bé adonar-te dels teus errors i/o errades, perquè probablement un altre cop ja no hi cauràs.
Quant a la concordança del participi, em referia al fenomen de dir "Aquesta pel·lícula ja l'he vista" (amb concordança entre el participi i el CD). No ho trobes fantàstic? ;-)
Pel que fa a la combinació pronominal "li ho/l'hi", t'he de dir que és un perfecte exemple del que explicava abans a en XEXU: resulta que ara per ara la normativa només accepta, en aquest cas (CI "a ell", CD "això"), la primera opció, que jo encara no he sentit mai pel carrer, atès que tothom (en el català oriental) fa servir l'altra forma. Forma que eminents lingüistes -com en Joan Solà- i humils lingüistes -com una servidora- defensem i esperem veure acceptada per l'Institut ben aviat.
TXARI: És clar, és clar que val més el parlar xava que res, en això no et duré pas la contrària! ;-)
ESTEVE: Em sembla que no puc afegir-hi res més! Tu sí que has captat -potser perquè ens coneixem més que no pas amb en XEXU- la meva posició envers la llengua. ;-)
Vés per on, sempre s'aprén alguna cosa, no en tenia ni idea d'aquesta "lluita" pel "l'hi". Sobre la concordança de participi, ho havia llegit malament i pensava que t'hi referies com una cosa negativa.
Responc altra vegada per al·lusions. És evident que no et segueixo des del principi, i és segur que m'he perdut moltes coses. Si he gosat fer un comentari de l'estil és perquè precisament la impressió que m'emporto dels teus escrits és justament la contrària de la que em comentes aquí. Si no sé llegir entre línies, és un problema que tinc jo, però potser no només el tinc jo aquest problema. Defensar el català ha de ser una prioritat i hi estic d'acord, però no al preu d'espantar els futurs parlants. No em queixaré dels teus mètodes, i et demano disculpes si és que les he de demanar, però també et demano que vagis amb compte amb segons quins comentaris. Per altra banda, ets a casa teva, i pots fer i dir el que vulguis, així que tampoc no m'has de fer massa cas.
ESPECTADOR: Doncs tot aclarit, oi? ;-)
XEXU: En primer lloc, amb això de llegir entre línies no volia pas dir que tu no en sabessis, potser sóc jo que no m'he sabut expressar prou bé. D'altra banda, no sé a quis comentaris poc adequats et refereixes. L'última cosa que faria és perjudicar la salut del català tot espantant els aprenents d'aquesta llengua. Això mai, més aviat en el meu dia a dia actuo activament -valgui la redundància- per assolir l'objectiu oposat, és a dir, per fer arribar la llengua a cada cop més persones. I no la llengua normativa, no, sinó la llengua del carrer.
A més, entre els lectors d'aquest blog n'hi ha més d'un i més de dos que són aprenents de català i catalanoparlants novells. I dubto molt que se sentin atacats per les meves paraules, ans al contrari: pel que m'han fet arribar, hi troben un espai on descobrir més la llengua que estan aprenent.
Ara reescric aquesta resposta mig de memòria, perquè l'havia escrita a quarts de cinc de la matinada però ara veig que no s'havia desat correctament. I és que si et vaig respondre en unes hores tan marcadament intempestives és perquè em sabria molt de greu que t'enduguessis una imatge de mi tan equivocada...
Visca la llengua! ;-)
I si a això li sumes el radar sociolingüístic com se'n diu la malaltia? Analitzar a tothora els usos socials de la llengua dels qui sents, dels qui et parlen, també és una malaltia crònica.
Comparteixo amb Andreu la... sociolingüitis?
Sobre el "conflicte" (perquè aquí tot són cometes) entre li ho i l'hi, em sorpren llegir que no hagis sentit espressar mai la primera forma. A mi em deuria picar alguna mosca estranya, perquè diria que és la que utilitzo gairebé sempre (sense separar-los, cosa així com un "liu" amb l'accent a la i). Em sembla també haver-la sentit en alguna gent -tampoc massa, no-, però no ho sé, potser m'estava escoltant a mi mateix, en realitat, que també passa. ;)
La veritat és que tenint en compte que no et coneix, llegint aquest “relat curt” que has escrit és ben normal que en Xexu t’hagi dit això. Vist des de fora fa la sensació que estàs tan obsessionada que li dones més importància a com parla la persona que al que està dient. I d’aquestes persones ja n’hi ha ja, que després els hi dius “no te’n recordes que t’ho vaig comentar?” “doncs no...” i tu penses, “no m’estranya si només t’hi fixes en si la gent fa faltes o no!” Estic fent d’advocada del diable i donant-li una mica de sentit a les paraules d’en Xexu que segur no ho ha fet amb mala intenció; suposo que et volia donar un consell en cas que fossis d’aquestes persones que he explicat abans.
Per cert, jo també estic d’acord en què és millor escoltar parlar català - sigui xava, “piju”, acadèmic o el que sigui - que no escoltar-lo.
Ostres... mmm... ara no se què dir, perquè de sobte m'envaeixen molts dubtes lingüístics i saber que constantment estàs analitzant tot el que la gent diu i escriu (perquè suposo que amb l'escriptura et passa el mateix) doncs... m'he col·lapsat!!!
Aix... perdona a la resta de mortals que fem faltes d'ortografia i errem en la construcció de frases!!!
(espero que no m'ho tinguis en compte..) veus? en el paràgraf que porto escrit ja he tingut dos dubtes: el "se" de no se... del verb saber... sempre l'escric així, tal qual... però sempre em queda aquella cosa per dins d'equivocar-me. I "tenir en compte"... s'escriu així??
Mira, si no haig d'empitjorar la teva malaltia... t'agrairia que em poguéssis corregir, perquè això d'haver fet una carrera de ciències ha disminuit les meves capacitats lingüístiques... i mira que m'agrada escriure!!
Enfi.. (s'escriu junt o separat??)
AI!!! nena, que ja no puc escriure res.. que ara tinc dubtes per tot!!
No us equivoqueu, amics. A ningú li ha de fer por equivocar-se. Potser ens pot fer un xic de vergonya, però no per això cal que ens en preocupem tant! Fa 50 anys els que escrivien bé eren una minoria, ara som molts els que tenim aquesta sort! I sempre n'hi ha quatre que en saben més, com en tot.
ANDREU: Sí, i tant! Malaltia que potser compartim...? ;-)
GEMMA: I amb mi, i amb mi!
JORDI: De debò que ho dius? Ostres! Quedo sorpresa! Ni a Barcelona ni a la Catalunya Central no ho he sentit mai, ben mai!
ITXASO: Vinga! Mira que reaparèixer per anar en contra meva...! És broma, és broma! ;-)
IRUNA: Ei, ei, ei! Que jo abans de lingüista sóc persona, eh...! ;-) No us espanteu, home! Podeu escriure el que vulgueu i com pugueu, només faltaria! I si em fas preguntes, jo te les responc encantada: el "sé" del verb "saber" duu accent; i "tenir en compte" ho has escrit perfectíssimament! En fi (separat) que no et tallis, aquí totes les intervencions i comentaris es valoren molt positivament! ;-)
ESTEVE: Gràcies! ;-)
No sé dona... sí, em sembla que ho dic força; sobretot, si filem ben prim, quan la paraula que segueix comença en vocal. He dit a ell que salti, per exemple, no em surt pas a la "teva" manera, si no cosa així com li "ué" dit... ;)
I saps què és el pitjor? que quan confesses aquestes malalties els altres t'agafem por, tu saps com és de díficil escriure un comentari a aquest blog? és massa pressió eh! xD petonàs, maca^^
Jo també he patit aquesta malaltia, i he intentat curar-me tot i que no ho he aconseguit del tot. El problema és que arriba un moment que quan parles amb amics sí que estàs més pendent de com parlen del què diuen, encara que no vulguis. I això no pot ser bo.
Pel que fa a la concordança del participi, jo des que estic amb un menorquí que la faig molt més que abans. Ells la fan sempre, i sí, és ben bonica.
Dona... curar, curar, no, però una bona estripada de tant en tant (posem cada cap de setmana?) sí que alleuja la dolència, hahahaha ;)
JORDI: Ei, m'has de dir d'on ets exactament (i, si procedeix, d'on ve la teva família).
TALS: Au, no em diguis això... Jo vull que hi digueu la vostra! ;-)
VALQUI: Com tot, entre poc ni massa, oi? I sí, aquesta concordança és tota una meravella...
ESTRIPANITS: Ja, però en funció de l'acomanyant de l'estripada la cosa encara pot anar a més, no trobes? ;-)
Jo també en pateixo i en tinc atacs força sovint. De fet estic convençut que les faltes em criden i salten al meu davant...
Acabo de veure aquest migdia un anunci a una obra recent que parlen de "Viviendes d'1, 2 i 3 habitacions". Cartell gros, eh? Mira, allò de les "vivendes" en comptes dels "habitatges", surt al DOGC i tot però "viviendes"...
Per no parlar de les faltes-marmota, aquelles que veus cada dia, cada dia, cada dia, per molt que hi passis pel davant i sàpigues que hi és i que te la trobaràs i que no cal que la miris. Una perruqueria, per exemple, on anuncien que també fan "desritzats" i la veig dia sí, dia també.
Ah! I pel mateix preu, he pensat que podrien parlar de "viviendes d'1, 2 i tres quartos". Posats a fer.
La paraula quarto (pronunciat "kuartu") hauria d'estar acceptda, m'encanta!! Queda molt més bé que "habitació" quan pretens acabar una discussió dient "Me'n vaig al quarto!"
Si diguessim "cambra" en comptes "d'habitació" o "quarto" els occitanoparlants ens entrendrien molt més fàcilment.
"Cerco habitatge de dues cambres a Barcelona"
o
"Busco vivenda de dues habitacions a Barcelona"
Txari:
Hi estic d'acord en una acepció, si més no: els quartos de vivenda de la Barceloneta.
Sóc de La Farinera, que és al costat de Sant Vicenç de Castellet, que és al costat de Manresa, que és al costat de Sant Joan de Vilatorrada. ;) Ma mare és de Santa Maria d'Oló, d'on he heretat molta cosa, i el meu pare de Santa Maria de l'Estany, d'on no em vaig endur res. Tinc família a Menorca, també. En tot cas, per aquestes qüestions t'adreço al meu correu electrònic, que trobaràs al perfil del blog que (des)faig, te contestaré amb més tranquilitat.
Francament, jo no recordo ningú que utilitzi "cambra" (sense parlar ja de l'"estança") per referir-se a l'habitació. Es podria acceptar quarto? De fet, ara acabo de mirar al DIEC i he descobert que existeix la paraula, tot i que amb altres significats.
Bones! Som un mallorquí i la veritat volia dr-te que m'he sentit identificat en l'escrit que vas publicar farà temps (allò que deies que els illencs el que fèiem era canviar l'accent, renunciar a ell (per tant, empobríem la llengua) i passar-nos a una barreja de català central-balear que no tenia ni nom!)
Jo no he viscut mai a Catalunya ni m'hi he translladat. Però vaig cometre l'estúpid error (supòs que per desconeixença, ignorància o vés a saber què) de "simular", per telèfon, amb un amic principatí, el català central. Ens vam conèixer per la xarxa, i quan vam parlar jo simulava un parlar que no era el meu.
Ell es va enfadar, evidentment. I em va dir "com és que dius "sa porta" "sa moixa" quan parles amb ta mare i amb mi "la porta" "la gata"? I la veritat, vaig rectificar. Em costava després parlar el mallorquí (és a dir, el que usava sempre) perquè era un "tic" que em sortís forçosament i gens natural el parlar "barsaluní", només per l'absurd fet que l'interlocutor era principatí.
Al final vaig rectificar, a part de per la seva insistència, perquè veia tot plegat una bajanada. I vaig parlar-li en la meva varietat, la que m'han ensenyat els meus pares i la del meu entorn (la part sud de Mallorca, la més arrelada de totes i més "tancada"!)
Tens raó, som uns maleïts acomplexats!! (perdó per parlar en general, almenys parlaré per mi; no es tornarà a repetir perquè és un fet del qual me n'avergonyesc, és com si tengués complexe d'inferioritat davant dels parlars i parlants de Catalunya)
I no hi ha res més humiliant i trist que empegueir-te del què ets, de les teves arrels. "Qui perd els seu origen perd la identitat"
Això sí, he de dir que m'ENCANTA el parlar barsaluní i que si anés a Barcelona, probablement l'acabaria parlant. Però no seria com el fet narrat abans, que allò era intencionat i gens genuí, sinó que l'acabaria parlant, sense adonar-me'n. És a dir, un dia em llevaria i diria "ostres, sí que ha canviat el meu parlar, sí!"
Seria a través del contacte amb el dialecte més sentit i utilitzat i propi d'allà. Un procés "natural", vaja. Potser no n'estaràs d'acord i diràs que és una altra manera de defugir del que ets, però des de sempre que m'ha encantat com parleu els barsalunins [encara que n'hi ha que l'odien i diuen que és hurriple xD] i m'agradaria "heretar-ho" qualque dia :P
Una altra errada que vaig cometre és que la maleïda herència de barbarismes i castellanismes per cortesia dels meus pares és que, en comptes de substituir l'"al menos" pel "al manco" autòcton d'aquí, el vaig canviar per l'"almenys" propi de terres catalanes. Però bé, a excepció d'això -que ara és ben difícil que em desempallegui d'ell- intent substituir els barbarismes "jamon" per "cuixot" (que és com s'ha de dir aquí) en comptes del "pernil" típic d'allà :D
Sempre donant preferència a les formes mallorquines!
Com a anècdota i per acabar amb el meu testimoni, dir que el meu amic em va visitar aquí a Mallorca i ens vam autocontagiar de les parles pròpies de cadascun. Per exemple, ell ja utilitzava l'article salat, "pentura", "darrer" (allà està molt extès l'"últim", no? :S) i a mi, segons em van dir, "la cançoneta" principatina.
Una salutació i envant amb el blog (encara que no estigui acceptat =P)
T'estranya que algú digui "haig" en comptes de "he"? No és una forma gaire estranya a Barcelona, eh...? :/
JORDI: Ok, ok! Ja conec tot el teu historial lingüístic! Alguna al·lèrgia que hagi de saber?
;-)
ESPECTADOR: Pel que fa al tema de "quarto", he de dir que jo tota la vida he fet servir aquest mot. Penso que si ja s'ha acceptat el mot d'origen castellà "quarto" en el sentit de 'moneda' i en el de 'pastís típic de Mallorca', no seria d'estranyar que s'hi incorporés el significat de 'habitació'. No em semblaria pas cap gran barbaritat, a mi. Què me'n dius? ;-)
PIROTÈCNIC: M'alegro molt que t'hagis decidit a intervenir i a explicar la teva vivència. Personalment, penso que vas fer molt bé de rectificar, i tant! No criminalitzaré pas que t'agradí el barceloní, perquè de fet jo en tinc molts trets! És més, com ja vaig dir a l'article al qual tu fas referència ("El rànquing"), suposo que és normal que cadascú tingui les seves preferències lingüístiques, oi? ;-) Una de les gràcies d'estimar-se un altre dialecte, trobo, és que no és el teu, que t'és aliè, i per això té quelcom de misteriós... i jo prefereixo que ho continuï essent, perquè se'm continuïn il·luminant els ulls quan em parlen en valencià...! ;-) Et dono la benvinguda al blog i espero que segueixis intervenint-hi!
ANÒNIM: Jo he dit que m'estranyés? No, no. Jo he dit que m'hi vaig fixar. Més que res, el que em sobta és que els parlants tan aviat fem "he de" com "haig de", sense que hi hagi una casuística sistematitzable.
Jo estic a favor del quarto, és la forma que faig servir la majoria de vegades.
Estimada Lingüista Elitista,
T'emplaço a que llegeixis l'últim post que he publicat ("Els amants mortals de l'andamiu": és una història plena (potser massa i tot) de barbarismes i paraulotes malsonants (que formaven part de la llista "El català és fàcil, si passes de Pompeu" que vaig publicar amb l'ajuda de molts lectors del blog), que la gent (i qui més qui menys, en deixa anar alguna segur) diu en el seu dia a dia. Apreciaria molt la teva opinió d'implacabilitat i impecabilitat...
Estàs malalta, però tots ho estem d'alguna cosa...
Abraçades deliroses.
P.D. Per cert, el meu blog: http://shacabatelbroquil.blogspot.com.
ESPECTADOR: Doncs així estàs com jo! ;-)
YERAL: Gràcies per informar-me d'aquest teu blog: ja l'he visitat i ja hi he dit la meva! Et dono la benviguda al Do de llengua! ;-)
Ep, apreciada lingüista elitista, a veure si em puguis ajudar malgrat el(o gràcies al) teu estat de salut ! Quina llengüa serà aquesta? (veure: http://loblogdeujoan.blogspot.com/2007/09/devinalha-quina-lenga-ei-aquesta.html)???
JOAN: Ba nik ez nekien zein hizkuntza zen...! ;-)
Uix... gràcies, ja estic més tranquila!!! jeje...
De veritat, moltes mercès per les correccions!!!
IRUNA: No es mereixen. T'ho dic de veritat: jo, encantada! ;-)
Jo també en pateixo... I veig que en som uns quants! :)
SÍLVIA: Sí, som molts, potser hauríem de plantejar-nos la creació d'una associació d'afectats... ;-)
BENVINGUDA AL BLOG!
Publica un comentari a l'entrada