Turistas en Alicante

 Conviden la lingüista a dinar. És un dels restaurants amb  més tradició i fama de la ciutat. D'aquells que sempre són plens d'homes de negocis arreglant el món entre plat i plat.

Els toca una cambrera amb accent de fora.

- Portarà dos culleres?
- ¿Dos?
- Sí, dos.
- No, que dos qué?
- Dos culleres... (i gesticulació)

I la lingüista i l'acompanyant comencen a mirar al seu voltant. Tots aquells homes amb corbata que omplen taules i més taules, tots aquells cambrers que van amunt i avall, tot aquell entorn... com si parlar espanyol fos l'opció més normal, l'única opció.

- ¿Qué desarán de postre?
- Este d'ací. (senyalant la carta)
- Muy bien.
- I un café sol. Ho portarà junt?
- ¿Cómo?
- El café i les postres, tot junt... (i gesticulació)

I arriben les postres. I amb les postres la sorpresa... La cambrera, com qui no vol la cosa, deixa anar:

- Así que están de vacaciones, ¿no?
















- No. No, no. Per què? Som d'ací. 

La dona no se'n sap avenir. Comenta com n'és d'estrany veure dues persones joves parlant valencià.

- Es que a mi todo me suena igual, el valenciano y el catalán.
- Sí, és que són iguals. És el mateix. Iguals.
- Ya... 

I posa cara de murri, i confessa el seu crim:

- Si les digo la verdad... Había pensado que... ¡Que eran de Cataluña!

I fa un silenci:

- Como ahora quieren la independencia...

I la lingüista i el seu acompanyant posen cara de màxima normalitat. I miren d'explicar-li que és normal parlar valencià. Que és normal parlar valencià a Alacant.

Terra estranya

Dos quarts de set. Sona el despertador. La lingüista es lleva. Corre al menjador, prem el botó del wifi, obre el mòbil, busca l'aplicació de ràdio per Internet i posa RAC1. Esmorza: sobre la taula, no hi té llet ni sucre ni llesques de pa, només leche y azúcar y rebanadas de pan.

Surt de casa, les paraules del locutor s'esvaeixen quan la lingüista surt al replà. Puja al cotxe i segueix les indicacions, de vegades Alacant, de vegades Alicante. Quan fa 38 minuts que condueix, arriba al punt que sap que Catalunya Ràdio se sintonitza. Com que no l'emissió no deu ser del tot oficial, la ràdio del cotxe no detecta l'emissora automàticament, i l'ha de buscar manualment, i li assigna un nom estrany, com HEAT FM. I així la lingüista fa els minuts finals del trajecte acompanyada d'una ràdio en la seva llengua.

En acabat, se'n torna a casa. Agafa l'autopista. Torna a fer la filigrana per sentir uns minuts de ràdio. Però aviat s'acaba. Encara queden quilòmetres, i els aprofita pensant que potser podria anar al teatre, el cap de setmana; podrà triar entre un total de... ah, sí, espera, una única obra en la seva llengua, si hi ha sort. La que facin al Micalet.

Arriba al PEAJE i paga CON TARJETA. Com sempre, a la sortida hi ha un cotxe de la Guàrdia Civil aparcat; no sap per què, però encara no s'ha acostumat a la presència d'aquests éssers estranys.

Com que no pot comprar cap diari perquè tan avall ja no arriben, havent dinat la lingüista pensa: Podria mirar les notícies. Obre el portàtil, paciència. Inicia sessió, paciència. Es connecta a Internet, paciència. Busca el cable HDMI... On l'he deixat? El troba i connecta l'ordinador a la tele. Posa el 3alacarta, opció "en directe". I així arriba a mirar TV3, sempre que el wifi no falli.

I al vespre, ara que ja no pot sintonitzar iCat (l'única emissora que podia sentir des de l'habitació, amb una posició estratègica i molt calculada de l'antena de la minicadena), descobreix casualment que en aquella freqüència ara hi ha Catalunya Informació. I això ja és motiu d'alegria.

I així és un dia al País Valencià. I aquesta és una terra estranya. I avui està pessimista.

Abans podíem...

Entrar a la farmàcia....

...i trobar un xarop etiquetat en català:

Comprar un producte d'aquí etiquetat, sense complexos, en la llengua d'aquí...

I ara:

Les conclusions són evidents. No cal recordar la situació política d'aquella època i la d'ara. Ni la que podem tenir d'aquí ben poc.